Skip to content

La font màgica de Montjuic: Enginyeria artística

Ornamental i monumental, el joc d’aigua i llum de la Font Màgica posa en marxa periòdicament una part de la història de Barcelona. Una obra d’enginyeria al servei de l’art, creació d’un enginyer singular.

Vista actual de la Font Màgica

Els Jocs Olímpics i el Fòrum de les cultures han transformat la Barcelona contemporània. Però fer servir esdeveniments d’abast internacional per fer evolucionar la ciutat és una idea assajada molt abans. En tenim el primer exemple en l’Exposició Universal de 1888, en la que s’urbanitzaren la Ciutadella i els voltants. El balanç va ser molt positiu per a la ciutat, especialment en els aspectes comercial i de promoció exterior, i anys després, a principis del segle XX, sorgí un moviment partidari de celebrar una nova exposició universal que servís altre cop  com un aparador de Barcelona al món. Presa la decisió de tirar endavant el projecte (que tenia en  l’arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch el principal impulsor), l’emplaçament escollit va ser la muntanya de Montjuïc. Convertida en un conjunt d’horts, barraques i pedreres abandonades, la muntanya estava sotmesa a fortes pressions immobiliàries, i dur-hi l’exposició era una oportunitat per a conservar-la, tal com preveia el Pla Cerdà, com un gran Parc.

Un projecte accidentat

Emprar l’abrupte Montjuïc en comptes de buscar un emplaçament planer com era tradicional en els recintes firals era una aposta arriscada. El mateix Puig i Cadafalch dissenyà la primera proposta d’ordenació de la muntanya, un projecte que concentrava les construccions en tres àrees: la part baixa de la muntanya, la part oest i la secció marítima. Amb l’horitzó posat en 1917, tres equips treballaren en el projecte de cadascuna de les zones i les obres es posaren en marxa, però la primera guerra mundial suposà el primer d’una sèrie d’entrebancs i ajornaments que van fer que s’arribés al 1923 amb cert desordre i amb treballs en diferents estats d’execució. El cop d’estat de Primo de Rivera fa aturar el projecte fins el 1925, moment en que una nova direcció reprèn les obres aprofitant part del projecte original de 1917. En aquest moment entra en joc l’enginyer Carles Buigas, a qui encarreguen desenvolupar les idees originals de Forestier (amb qui Buigas ja havia col·laborat anteriorment) per convertir l’avinguda principal de l’Exposició en un esclat de llum. Buigas acceptà el repte, que implicava omplir la gran esplanada en la que fins el 1924 lluïen les columnes jòniques de Puig i Cadafalch, enderrocades per Primo de Rivera per considerar-les un símbol explícit de catalanitat.

La Font Màgica

Dues imatges de les fonts: la primera durant la seva construcció i la segona sense les 4 columnes que hi han actualment

Buigas presentà el seu projecte el 18 de juny de 1928. Comprenia els elements bàsics ornamentals del que es denominà Eix Maria Cristiana, en el que destacaven 4 cascades artificials en la part alta, una innovadora i monumental font lluminosa i dues fileres d’obeliscs de llum en el passeig inferior. Tot detallat en un complet estudi que comprenia 460 plànols i 70 dibuixos, que va sorprendre i fins i tot va ser titllat de bogeria per alguns dels assistents a la presentació. Un cop aprovada, aquesta gran obra d’enginyeria (i d’enginy) es va materialitzar en menys d’un any i van treballar-hi unes 3.000 persones.

Buigas dissenyà la Font Màgica, element central del projecte, estructurada en tres vasos concèntrics: l’ inferior, el·líptic i de seixanta-cinc metres de diàmetre màxim, i dos de concèntrics en l’interior. A mig camí entre l’enginyeria i l’art, l’obra de Buigas tractà la llum i l’aigua d’una forma inèdita, amb un sistema d’il·luminació situat en l’interior de la font que, feia resplendir l’aigua, una tècnica que batejà com aiguallum. Un sofisticat sistema de bombes, vàlvules, toveres i mecanismes hidràulics donaven vida a la font, els brolladors de la qual rajaren oficialment per primera vegada el 19 de maig de 1929. Des de llavors, malgrat períodes dilatats d’inactivitat, s’ha convertit en una de les icones indiscutibles de la ciutat.

Múltiplement restaurada

El pas dels anys, el desgast i avatars diversos han obligat a fer diverses actuacions sobre la Font Màgica, per tal de garantir-ne un funcionament correcte i segur.

La guerra, el desús i el pillatge van malmetre-la font, fet que va fer necessària una primera restauració el 1954. Dirigida pel mateix Buigas, i suposà la reparació els elements danyats, la restitució dels desapareguts i el reforç de les canonades del segon nivell amb una coberta de formigó armat. Les mancances de la postguerra i l’escassetat de recursos obligaren emprar els materials disponibles en l’Espanya autàrquica dels 50, que en alguns casos distaven força de ser els ideals. El sistema d’accionament hidràulic original, enginyós tot i que de resposta lenta i poc precisa, es mantingué operatiu.

La segona  actuació important sobre la font es dugué a terme el 1973, i afegí un tercer element a l’espectacle de llum i aigua: el so, mitjançant altaveus situats en la mateixa font.  L’electrònica arribà a l’espectacle, que passà a controlar-se a distància des d’un nou pupitre de comandaments analògic, i les vàlvules passaren a accionar-se per comandaments electropneumàtics, únic sistema que garantia la rapidesa i precisió que requeria la coordinació de les coreografies amb el so.

L’Eix Maria Cristina en conjunt acusava el pas del temps, i un nou esdeveniment d’ordre internacional (les olimpíades de1992) va renovar el protagonisme de la instal·lació, que hagué de posar-se al dia. Durant 4 mesos d’intens treball es van restaurar les 4 cascades i es van fer les actuacions imprescindibles per garantir el funcionament de la font que, tot i necessitar una restauració en profunditat, va aguanta l’intens treball en sessions de matí, tarda i nit durant tots els Jocs. En la inauguració dels Jocs Paralímpics, el 10 de setembre de 1992, un trencament en un dels passamurs  del vas central va evidenciar el mal estat de la instal·lació i obligà a buidar la font i a fer un punt i seguit a l’espectacle.

Pupitre de control, emprat durant les olimpíades del 92

Es redactà un projecte de restauració integral, mentre es procedia a fer una sèrie d’actuacions d’urgència per a que funcionés de forma segura en els períodes estivals. El 1995 es començaren les obres de rehabilitació integral, que van fer recuperar l’esplendor a la font i que afectaven l’obra civil, l’ hidràulica, la il·luminació, l’electricitat de mitja i baixa tensió, i el control. La consigna de la rehabilitació va ser mantenir la filosofia i esperit del projecte original, doncs la font està protegida amb nivell BCIL (Bé Cultural d’Interès Local). Tots els components que podien reparar-se i continuar operatius es van rehabilitar, i els substituïts amb prou valor històric o tècnic van conservar-se. Després de 3 anys de treballs i amb un cost de 700 milions de pessetes (sufragats en part amb l’ajut d’empreses patrocinadores), la font es tornà a posar en marxa.

Avui, com fa vuitanta anys

Espectacle de llum i color

La Font Màgica segueix sorprenent petits i grans amb un esplèndid espectacle d’aigua, llum i música. Després de vuit dècades ja no compta amb el factor sorpresa, però la bellesa original es manté intacta, gràcies al respecte que totes les actuacions han tingut pel projecte de Buigas, que ofereix l’espectacle de sempre amb una major eficiència en recursos humans, energètics i hídrics. Les toveres situades al vas superior o de força s’encarreguen d’executar els sis jocs d’aigua centrals, i les del vas intermedi són responsables d’uns altres 13. Alguns d’aquests jocs tenen diverses posicions, en funció de la posició de les toveres, en molts casos mòbils i amb mecanismes que permeten aconseguir diferents tipus de raig: uniforme, polvoritzat, orientable o rotatori. El llac inferior és bàsicament ornamental i de suport, i compta amb 20 brolladors responsables dels 5 jocs d’aigua perifèrics. De la versatilitat de l’apartat hidràulic i les diferents combinacions de colors que permet la il·luminació en resulta una quantitat de composicions d’aigua i llum gairebé infinita, de l’ordre dels 7 milions de possibilitats.

L’espectacle d’estètica pura exhibit en la superfície té el contrapunt en la part soterrada de la font: un petit museu tecnològic que combina un ampli ventall de tecnologies actuals i pretèrites, tan hidràulica, elèctrica com de control.

La cara oculta de la font

Generoses bombes d'aigua per al funcionament de la font

El cor de la font el formen quatre poderosos conjunts motor-bomba de 265 CV, encarregats d’ alimentar els vasos centrals, mentre una bomba de 160 CV dóna pressió als 20 sortidors perifèrics. Les xifres fan respecte: un cabal total de 2.600 l/s, i una pressió màxima de treball que podria arribar a 5,4 kg/cm2si es connectessin en sèrie dues de les bombes principals, pressió que permetria alçar el raig central de la font fins més de 50 m.

Bateries de relés i comandaments elèctrics originals.

També sota terra rau el principal secret de l’aiguallum: la il·luminació de la font, tan enginyosa com senzilla, utilitza unes bateries de focus que fan resplendir l’aigua a través d’unes claraboies obertes en la part inferior dels vasos mig i central. Els colors blanc, groc, blau vermell, groc, morat i turquesa s’aconsegueixen combinant filtres de colors muntats en prismes giratoris motoritzats, responsables de les suaus transicions d’un color a l’altre. L’afany en mantenir l’esperit del projecte original fa que el 2011 les prestacions visuals siguin les mateixes que les de la font de 1929, i això és més un avantatge que un inconvenient: les limitacions de la hidràulica i la mecànica dels anys vint confereixen a la Font Màgica una majestuositat i parsimònies característiques i molt apreciades.

Prismes giratoris motoritzats per al joc de llums

Sota control

Buigas dissenyà un dispositiu per controlar la font que emprava un cilindre giratori en el que una sèrie de registres generaven les ordres electromecàniques que s’enviaven al conjunt de bombes, vàlvules i elements d’il·luminació, un sistema que recordava al funcionament d’una pianola. El sistema no arribà a funcionar mai correctament, i la font es dirigia manualment des d’un pupitre situat al primer pis de La Pèrgola. Eren necessaris dos operaris (un per a l’aigua i l’altre per a la llum), que accionaven els polsadors seguint una mena de partitures definides per Buigas i el seu equip. Amb la inclusió del so i l’electrònica a l’espectacle el control passà a realitzar-se mitjançant un nou pupitre que permetia gestionar simultàniament la banda sonora i el conjunt de la font. Després de la restauració integral dels anys 90 s’empra un modern sistema digital, i una sola persona pot controlar la font, treballant coordinadament amb els 4 operaris que vigilen que la maquinària funcioni amb normalitat durant les representacions.

Molt poc personal  si es compara amb el nombre d’espectadors, que ha augmentat amb la consolidació de Barcelona com a pol d’atracció turística: fins a 30.000 persones refresquen els calorosos capvespres estivals amb una estimulant ració d’aiguallum.

Diferents formes de la Font Màgica

 

Carles Buigas, visionari de la llum i el color 

Carles Buigas

Fill de l’arquitecte Gaietà Buigas i Monravà (autor del Monument a Colom), Carles Buigas i Sans nasqué a Barcelona el 18 de gener de 1898. Ingressà a l’Escola d’Enginyeria Industrial el 1916. Abandonà els estudis per motius laborals, i posteriorment reemprengué la seva formació aconseguint el diploma d’enginyer electricista a l’École de Génie Civil de Paris. El 1922 dissenyà el primer projecte amb salts d’aigua lluminosos, les fonts del Palau Reial de Pedralbes (actualment desaparegudes). La Font Màgica de Montjuïc donà una empenta definitiva a la carrera del jove Buigas, co-autor del telefèric de Montjuïc, a qui l’esclat de la guerra civil sorprengué treballant a París, ciutat on restà fins el 1942 i des d’on rebé encàrrecs d’arreu del món. Enginyer i artista, especialista en la tècnica que creà i batejà com aiguallum, Buigas no va ser tan sols pioner en unir tecnologia i art: fou autor d’articles periodístics i novel·les de ciència ficció, i un creador incansable de projectes imaginatius i ambiciosos, la majoria dels quals no van arribar a materialitzar-se. Entre tots ells en estaquen La Nau Lluminosa (una representació flotant d’Espanya en forma de vaixell, declarat projecte d’interès nacional el 1932), i el Teatre Integral, un gran teatre a l’aire lliure amb escenari aquàtic, projectat fins l’últim detall i descrit pel mateix Buigas com “la més alta i depurada manifestació de l’art de l’aiguallum.

Detalls de solucions tècniques per al mecanisme de les fonts

Buigas passà els darrers anys de la vida a Cerdanyola, ciutat d’estiueig de la seva família, i va morir el 27 d’agost de 1979 a Barcelona.

 

Espectacles 2.0 

Un cop més les noves tecnologies demostren ser un complement per a instal·lacions dissenyades fa molts anys. Des de setembre de 2011 un programa informàtic permet dissenyar els espectacles de la Font Màgica de forma virtual. El programa treballa amb el mateix llenguatge màquina que la font, i disposa d’un algoritme que analitza la música i fa una proposta de coreografia (combinant jocs d’aigua en funcionament i  llums), el que permet fer-se una idea aproximada a la realitat de l’espectacle resultant, visualitzat en un simulador sense necessitat de posar en marxa la font, amb el que s’estalvia temps i energia en el procés de creació de nous espectacles.

La font des de la sala de control

OTB, enginyeria de l’aiguallum

Biugas i els seus col.laboradors fundaren, el 1954, l’Oficina Tècnica Buigas, una enginyeria dedicada al disseny de fonts i il·luminació. Passats més de seixanta anys, OTB continua activa, amb un sòlid bagatge en la seva especialitat, i recentment integrada en l’estructura d’ EMTE Services SAU. Compta amb els recursos humans i tècnics per al desenvolupament de tot tipus projectes d’iluminació ornamental, aplicant tecnologies de darrera generació i criteris de sostenibilitat mediambiental i eficiència energètica. Mantenint l’esperit de Carles Buigas, l’equip interdisciplinar d’OTB ha dut l’art de l’aiguallum arreu del món. La plana web de la companyia  (www.otb.es) permet conèixer de prop la vasta producció d’aquesta singular enginyeria catalana.

Visites per dins i per fora

Contemplar l’espectacle d’aiguallum ideat per Buigas és tan senzill com atansar-se a la Plaça Carles Buigas els dies en que la Font Màgica es posa en marxa. L’horari varia segons l’època de l’any, i els mesos de gener i febrer les tasques de manteniment obliguen a aturar d’instal·lació cinc setmanes. Per visitar les entranyes de la Font Màgica, La Fàbrica del Sol organitza visites guiades en grups reduïts els mesos de primavera i estiu (informació i horaris a www.bcn.cat/mediambient o dirigint-vos a lafabricadelsol@bcn.cat).

Gràcies a Josep Ma Borrego, Luís Alcalà i Albert Camps.

Per veure l’article publicat a la revista Theknos: 

Revista Theknos

4 comentaris leave one →
  1. 25/06/2013 3:50 pm

    Es fabulosa me gustria ver sus instalaciones siempre me han intrigado los motores y todo el mecanismo la sincronizacion. jaume.costa@hotmail.es. Gracias

  2. M. Rosa Goma Coll permalink
    02/10/2013 10:39 am

    M’interessaria saber el nom de les empreses que participaren en la construccio de les bombes i tot el tema de caldereria. Sempre m’han dit que una d’elles era una empresa que pertanyia al meu avi,CARRERES I COLL, algú m’en pot dir alguna cosa o on puc trobar aquesta informació. Moltes gràcies. m.rosagoma@gmail.com

Trackbacks

  1. Les fonts de Montjuic, enginyeria artística « El Tecnígraf
  2. Visita 10.000 « El Tecnígraf

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: